Del joc tradicional al concepte de Web 2.0

Del joc tradicional al (video)joc

Introducció al Món dels Videojocs

Els adolescents i joves d’avui representen la primera generació que ha crescut amb les tecnologies digitals. Els ordinadors, els videojocs, les càmeres de vídeo digital, els telèfons mòbils, els reproductors MP3 i els SMS formen part de la seva quotidianitat. Per Marc Prensky aquesta nova generació de joves i adolescents ja tenen una etiqueta que els identifica, els nadius digitals (Digital Natives). Aquesta generació són els nadius de l’era digital i les generacions més grans són, com no podia ser d’una altra manera, els immigrants digitals que d’una manera o una altra hem aprés a adaptar-nos –amb més encert o amb més dificultat- al context digital.

Aquesta Net-generation es comunica fent servir el correu electrònic, els SMS o els xats. Les noves generacions han nascut en un context on compartir té molt a veure amb blogs, webcams, càmeres de mòbils o xarxes “peer to peer”; comprar o vendre amb Ebay o Amazon; crear amb webs o avatars i buscar informació amb Google, Yahoo o Wikipedia.

Web 2.0, Facebook, avatar, Secod Life, Rss, Deliciuos, Flock, Fliker, Twiter, BitTorrent, 3G, Wiki, You Tube, TDT, PS3, Fotolog o Shooters són algunes de les eines i/o conceptes que ens permeten a nadius i immigrants compartir, investigar, aprendre, gaudir o relacionar-nos en el marc del context cultural actual.

El context cultural que ens envolta és cada cop més digital i és normal i necessari que el joc digital ocupi una posició important dins el context lúdic dels individus de la nostra societat perquè qualsevol cultura, per reproduir-se, necessita del joc. La cultura d’una societat també ha de reportar plaer i evidentment potenciar les relacions socials entre els individus.

Jugar, i videojugar també, és una activitat que reforça els vincles socials i la pròpia autoestima. Els videojocs milloren la qualitat de les nostres relacions socials al permetre espais de distensió i plaer.

Sense joc, doncs, no hi ha cultura perquè la cultura no només és un recull de textos, obres o imatges (sense entrar en la discussió entre l’alta i la popular) sinó que també tot un conjunt de processos que ens permeten pensar-nos, relacionar-nos i, evidentment, gaudir. La cultura no pot desenvolupar-se sense un context lúdic perquè “la cultura apareix [i es desenvolupa] en forma de joc”, afirma Huizinga .

Ningú posa en dubte, a aquestes alçades, que el joc és una eina més d’aprenentatge social i cultural sobre tot en les etapes relacionades amb la infància. Però són molts encara els que veuen al joc digital, el videojoc, com un estrany, com a una amenaça que fomenta la violència o l’aïllament.

Henry Jenkins , reconegut investigador del MIT , resumeix en vuit punts els mites que socialment s’associen als videojocs per tal de desacreditar-los. Nosaltres en destaquem els seguents:

• Els videojocs porten als joves cap a un ambient violent que fins hi tot podríem considerar d’epidèmia.
• Existeix una relació directa entre agressió i jugar amb videojocs.
• Els videojocs són una qüestió fonamentalment de nois.
• Els videojocs són una forma de joc que aïlla socialment.

Begoña Gross [1] constata com "Los videojuegos representan, en la actualidad, una de las entradas más directas de los niños a la cultura informática y a la cultura de la simulación. Muy utilizados por niños y adolescentes, son muy criticados por sus contenidos y muy poco empleados por los educadores que, en nuestra opinión, desaprovechan una potente herramienta educativa. Si nadie discute el valor educativo de los juegos, ¿por qué los profesores rechazan el papel de los videojuegos como un elemento de interés educativo?, ¿por qué no son utilizados en los centros escolares? ¿Qué hay que hacer para incorporar los videojuegos en la escuela?. El objetivo fundamental de este artículo es responder a estas cuestiones y mostrar como, desde nuestro punto de vista, los videojuegos representan en este momento la entrada de los niños al mundo virtual dotando a éstos de las competencias necesarias para vivir en la sociedad digital"

Els videojocs també:

• Són atractius per ells mateixos. A diferència d’un aula formal on els estudiants escolten al professor amb un interès sempre variable, un videojoc ben dissenyat i desenvolupat fa que nens, joves i adults vulguin participar activament, i fa també que aquests que ni tan sols puguin o vulguin diferenciar si estan aprenent o s’estan divertint.
• Poden promoure l’alfabetització digital i informàtica. En un moment en el qual la majoria de feines son cada cop més dependents de les habilitats informàtiques, els videojocs obren una porta de entrada a la familiaritat amb els ordinadors i altre maquinari complex.
• Promouen la solució de problemes confusos o no del tot definits i la habilitat en la presa de decisions. Els problemes del món real molt sovint tracten de triar entre decisions que no són fàcil de prendre. En això, molts videojocs no són diferents de la vida real.
• Poden generar oportunitats de millora en l’assumpció de rols de lideratge. Particularment en els jocs multijugador, las oportunitats pel lideratge sovintegen.
• Ofereixen característiques que son valors segurs en un context d’aprenentatge. En aquest sentit, es pot destacar la importància del feeback immediat i del reforçament – veient els resultats de les pròpies accions, i traient conclusions més o menys immediates. D’altra banda, poden ajudar a l’aprenent no només a entendre el concepte, sinó, a més a més, a obtenir una habilitat.
• Són un entorn relativament segur per aprendre coses. La gent pot practicar habilitats, mira de provar noves idees i aprendre dels errors sobre la marxa.

Com explica Murray (1999: 155-157), un joc és una forma abstracta d’explicar una història que se sembla al món de l'experiència quotidiana, però que es modifica abastament per a augmentar l'interès. Tots els jocs, siguin electrònics o d'un altre tipus, es poden experimentar com un drama simbòlic. Murray assenyala que, independentment del contingut en si o del nostre paper en ell, en un joc sempre som els protagonistes de l'acció simbòlica, que pot seguir un dels següents arguments: “Trobo un món confús i descobreixo les seves claus”. “Trobo un món dividit en trossos i els utilitzo per a formar un tot coherent”. “M'arrisco i sóc recompensat per la meva valentia”. “Trobo un antagonista difícil i el guanyo”. “Trobo un desafiament interessant d'habilitat o estratègia i tinc èxit resolent-ho”. “Començo amb molt poca quantitat d'algun ben valuós i acabo amb molta quantitat (o començo amb una gran quantitat d'alguna cosa inservible i em desfaig de tot)”. “Un món d'emergències impredictibles em desafia constantment i sobrevisc”.

Fins i tot en aquells jocs en els quals estem a la mercè del dau representem un drama significatiu, diu Murray, i sosté que els jocs de pur atzar són fascinants perquè exemplifiquen la nostra indefensió davant l'univers, la nostra dependència de factors impredictibles i també el nostre sentit de l'esperança. Segons l’autora, encara que perdem, seguim sent de fet part del drama simbòlic del joc. En aquest cas, els arguments poden ser els següents: “Fallo una prova important i em derroten”. “Decideixo intentar-ho una i una altra vegada fins que ho aconsegueixo”. “Decideixo guanyar fent paranys, és a dir, actuant fora de les regles, perquè l'autoritat està per a saltar-se-la”. M'adono que el món està confabulat contra mi i els altres com jo”. Per tant, en els jocs tenim l'oportunitat de representar la nostra relació bàsica amb el món: el nostre desig de superar les adversitats, de sobreviure a les derrotes inevitables, de donar forma al nostre entorn, de dominar la complexitat i de fer que les nostres vides encaixin com les peces d'un trencaclosques. Cada moviment del joc és com un gir argumental en aquestes històries simples però atraients.

En resum, segons Murray, els jocs entretenen perquè no serveixen per a la nostra supervivència immediata. Però les habilitats de joc sempre han estat exercicis d'adaptació: els jocs permeten una pràctica segura en àrees d'habilitat que serveixen per a la vida real, són assajos de la vida.

Els estudis sobre l’ús del videojocs entre adolescents demostren com aquests esdevenen laboratoris d’experimentació emocional i social. Els adolescents fan servir el videojocs per experimentar emocions que poden ser controvertides en la vida real o, d’altra banda, els videojocs també faciliten l’enfortiment dels vincles socials amb els seus iguals o permeten la creació de xarxes d’intercanvi material (videojocs, revistes...) però també d’intercanvi de coneixement (pistes, contrasenyes...). L’ús de videojocs per part dels infants i joves no està relacionat únicament amb el joc sinó també amb la discussió, l’avaluació, la comparació, l’intercanvi, les relacions socials o la identitat.

Un mapa del concepte Web 2.0. Interacció i comunicació en la virtualitat

Qué es la web 2.0 http://sociedaddelainformacion.telefonica.es/jsp/articulos/detalle.jsp?elem=2146

Second Life

Second life [2]

Twitter, del.icio.us ...

Backchannel Resources [3]